Tenc ganes de fer tantes coses que un cap de setmana no és res. Anhel
sentir la remor del foc esquinçant les branques d’ullastre mentres amb un
trinxet anam fent trossos de sobrassada, allà damunt s’era. Tenc ganes, moltes
ganes de sentir aquella melodia tan endomassada i fina que fan s’escodra i es
tallant. Sentir com un glop fred d’herbes dolces ompl boca i esperit mentre l’himne
de Riego sona a Ca’n Voltat.
Tenc ganes de passejar vora la mar, notar com la saladina torna al lloc que
li pertoca, com el cabell s’enreda a mercè del vent, com els ulls brillen en
veure la silueta de les muntanyes que ens protegeixen de la Tramuntana.
Sóc a Caldes d'Estrac envoltant de nins i monitors, en un ambient nou i, alhora, extranyament familiar. Ara, a les acaballes de l'acampada, sona el Sense Tu de Teràpia de Shock. M'és impossible no tornar-hi.
No tornar a Lloret, a aquell tendre 2011, aquells quatre dies amb na Bet, amb na Paula, amb els Alambres. Ha canviat tant tot en quatre anys... Na Bet anava a començar Biologia i ara l'acaba, i els meus nins són monitors. I aquestes quatre primaveres m'han allunyat de casa i des moli. Enyor aquelles tardes, aquelles cervesses que s'allargaven fins hora de sopar, enyor aquelles caminades vora la mar, d'aquella bassa d'oli blava, d'un blau autèntic i no d'aquest ocre barceloní.
Enyor i agraeixo. Agraeixo les coses viscudes i l'oportunitat brindada a viure'n de noves. Però tenc por de crear lligams, por d'oblidar-me.
Quan un segueix la rambla cap a la mar i tomba cap a l'esquerra en el moment adequat pot topar-se amb l'església de Santa Maria del Pi. Tot i que, com diria na Bet, "a ca nostra no i creiem molt amb aquestes coses", és un lloc bastant curiós, farcit de paradetes i terrasses de bars que donen vida a la Barcelona primerenca.
Des d'aquesta placeta hi surt el carrer petritxol, on l'olor a xocolata calenta de distintes botigues antigues fa que se't faci la boca aigua.
Els ocells són empresonats al carrer petritxol
En aquesta Barcelona cosmopolita hi ha espai per tot, des dels negocis més antics i amb més encant als típics souvenirs escampats per tota l'àrea de la ciutat, als quals els manca l'ànima.
Una bona becadeta
De vegades el contrast entre els negocis autèntics i els zomis són fàcilment retratables
I aquesta caminada, mig a posta mig fora voler, sempre ens acaba duent a dos llocs, dos dels millors llocs d'aquesta ciutat, la Plaça de Felip Neri i la Catedral. Aquí deixo l'escriptura. Les imatges ho diuen tot.
Fa cinc dies va tenir lloc un eclipsi de Lluna, un moment on la terra s'interposa entre el Sol i el nostre satèl·lit, projectant-ne una ombra sobre aquesta.
Com sempre que es dóna un esdeveniment de la natura d'aquest tipus, mai cau bé. Nit de ressaca electoral, i la pitjor nit per allargar, la del diumenge, una nit que sempre és el preludi de moltes hores de feina. Per si fos poc, durant tot el cap de setmana els niguls anaven i venien, amenaçant d'esser els botxins d'un fenomen tan espectaculars. Malgrat tot, el despertador va quedar posat a les 4:20h, i aquests foren els resultats:
Durant la matinada no aturava de sonar-me al cap la cançó de Joan Dausà, "El veurem junts". Malauradament aquesta corranda la vaig viure sol, amb el fred tacte de la D300 en hores intempestives.
Ja per acabar vull deixar per escrit un fragment que vaig escriure en pujar, mentre berenava, quan el rellotge tocava gairebé les sis del dematí. No se n'ha de fer massa cas, no ha tengut cap retoc quan el cervell ha tornat a reiniciar-se, s'ha respectat la paraula viva, defensada a ultrança per Joan Maragall, una cosa ben dificil pels que procuram esser científics.
Els diaris coparen les portades dient que l'independentisme cau, que hi havia "poca gent" a la Meridiana. La realitat és que des de que vaig baixar del metro a Sagrera vaig necessitar 10 minuts per sortir adalt. Un cop adalt, una sensació molt agobiant. Una gentada, una gentada per tot.
En un ambient festiu on no hi faltà de res:
Hi va haver temps de tradicions...
... pels més petits ...
... I pels no tan petits
I també hi va haver temps per l'humor
Quan els barren el pas, els catalans caminen per la Meridiana
I ja fa deu dies que torn a ser a Barcelona, i si bé es ver que aquest espai, íntim i personal, solia estar força abandonat, la nit d'ahir m'obliga a tornar-hi. A tornar a escriure sobre la vida i el dia a dia en aquesta gran ciutat, i sobre la màgia que tenen certs racons de Barcelona.
I ahir era un dijous amb regust a festa, un preludi a una Diada que s'enllaça perfectament amb un dissabte per donar un pont de descans, una primera parada després de l'arrencada del doctorat. Els dijous s'està convertint en el dia d'anar a prendre unes cerveses amb els companys de la feina, un moment idoni per deixar de banda la ciència i la feina i xerrar d'altres coses, més lleugeres.
I ahir havia d'esser un dijous com l'anterior, un parell de canyes i cap a cases. Però al migdia veig que Pere Vilanova toca a un bar a Gràcia. Quines coses! Aquest estiu jugant al Trivial em demanen per un objecte per mesurar estels, i del meu interior ho sento, sé la paraula. Astrolabi. Un astrolabi.
I al cap d'uns dies em pregunto com sé això, i em ve un flash. Un flash dels meus anys a Sant Francesc, de les anades i vengudes amb autobús, dels cascs i l'iPod. I en aquell instant recordo el seu nom. Pere Vilanova. Un cantautor del qual me sabia totes les cançons del seu primer (i en aquells temps) únic CD, Titans.
I després de sis o set anys havent-li perdut la pista dic la paraula astrolabi, el recordo, el busco i en menys d'un mes toca a Barcelona! El món és de vegades molt capritxós. Així que després d'una canya veloç amb els companys del lab, parteixo cap a la Vila amb més encant de Barcelona, decidit a buscar La Sonora, i, si puc, explicar-li al Pere que fa uns anys va ser una part de mi.
I arribam al bar na Lida i jo, i gaudim d'una veu i una guitarra que no han fet més que millorar amb el pas del temps. La veu d'en Pere em recorda a la cançó "Els homes d'Escòcia" dels Amics de les Arts quan diu:
"Hem de callar, tio, hem de callar,
empassar-nos les paraules
i posar-nos a escoltar"
[...]
"De tots els homes d'Escòcia
amb aquell vell vam anar a topar
i de sobte vam entendre
que volia dir cantar"
I un poc més tard arriba la resta, riem, escoltem i passam una bona estona
I el concert està acabant, en Pere es gira per guardar la guitarra. Ara o mai.
-"Podries tocar Odissea abans de Partir?"
-"Odissea? Ets fan tu?, uau, mai m'havien demanat Odissea"
-"Sí, més o menys, si vols en acabar et conto".
I és que hi ha cançons que s'associen a persones, altres s'associen a llocs, i algunes s'associen a èpoques completes. I Odissea era allò, era l'Odissea de sortir de la zona de confort, de canviar de barri, d'amics, d'institut. Odissea era un repte, Odissea era un canvi.
I el concert acaba, i en Pere s'asseu amb na Lida i jo. Xerram el que dura una cervesa, xerram sobre la vida, els viatges, la seva música i la feina. Quan el tassó és tot escuma ens diu d'anar a l'Astrolabi a fer les darreres.
I aquell fou el cop de gràcia a una gran nit. en cinc minuts, passant per la plaça del rellotge topam amb el refugi dels cantautors. Coneixem el Nèlson i un canadenc molt agradable. La conversa segueix, mentre jo quedo embadalit amb aquell lloc.
L'estona passà i els artistes d'aquell lloc van treure les seves armes per fer que la nit fos, senzillament, insuperable.
